salpols
La veu i la guitarra de l’artista menorquí, companyades de violí i contrabaix, desfullen una proposta de caire intimista en la que la mar salada i la pols de la terra abracen cançons dibuixades amb desig, melangia, natura, festa, somnis, sentits, vent, silenci, compromís... Una proposta que planeja pels contorns de Menorca, i tan prest contempla i canta a la mar propera i a l’hora immensa i oberta - ara sal - com ens apropa al terra endins de l’illa més personal - ara pols.
El límit de quelcom, el llindar màxim d’una magnitud física, l’extrem on acaba el territori d’una illa, és la seva costa. Aquest contorn sinuós, ple d’entrants dolços i d’abruptes esquitxats per la mar és també el propi límit de la mar infinita. Una línia, un límit, dues visions, dues versions. Frontera de dos móns ben diferents: la terra que trepitges i vius enfront de la grandària de la mar, via d’escapament més evident i inexplorada. Tots dos dibuixant del seu perfil.
Cris Juanico ens proposa un recorregut musical intimista que transcorre per la línia física que perfila el límit territorial d’una illa com Menorca. Un paisatge de costa, roca, arena, mar i vent, amb un recorregut pausat en el que el músic tan prest contempla i canta a la mar propera i a l’hora immensament oberta (com volent fugir del propi aïllament) com ens passeja pel terra endins més personal de l’illa, amb vivències pròpies i raonaments amb l’entorn que el rodeja.
La mar salada i la terra de pols donen cabuda a un recull de cançons - triades d’entre els molts projectes que ha dut a terme amb Ja T’Ho Diré in en solitari - sobre desig, amor, melancolia, natura, mort, festa, sàtira, somnis, sentits, món i univers, vent, silenci, colors o compromís.
